Llengua Morta irromp amb el rap més visceral de la Conca: “Sense permís!”

In Novetats musicals
13 d'abril de 2026

Aquesta és una d’aquelles notícies que fan que ens sentim orgullosos de fer el que fem. Perquè a OnSortir TV no només busquem el hit del moment, busquem la veritat. I el que acaba de presentar el trio de l’Espluga de Francolí, Llengua Morta, és una bofetada de realitat que el panorama musical català necessitava.

Prepareu-vos, perquè aquí no hi ha filtres. Aquí hi ha ràbia, memòria i una ferida oberta que es diu ‘Plorant roselles, cantant desastres’.

Des de la frontera entre Lleida i Tarragona arriba el debut més esperat de l’any. Llengua Morta no ha vingut a encaixar, ha vingut a remoure els fonaments del rap en català.

Si penses que el rap en català s’havia acomodat, és que no has sentit la fúria de l’Espluga de Francolí. Llengua Morta acaba de publicar el seu àlbum debut, ‘Plorant roselles, cantant desastres’, deu cançons que són deu espines clavades a la consciència d’un país que sovint oblida d’on ve.

Un viatge de la ràbia a la memòria

Aquest no és un disc lineal. És una muntanya russa emocional que oscil·la entre la cruesa del rap clàssic i textures contemporànies que et deixen sense alè. El trio conquenc construeix el seu relat des de l’arrel, utilitzant la llengua com una arma de defensa i la memòria com un refugi.

L’èpica de l’inici: El disc arrenca amb “L’últim romàntic”, on riffs de guitarra rockera ens parlen d’aquells que encara creuen en els ideals condemnats a desaparèixer.
Himnes generacionals: Amb “Generació del no retorn”, el grup s’atreveix amb un reggaeton clàssic però carregat de contingut, criticant la immediatesa i la pèrdua de valors de la societat actual.
Orgull de territori: No podem oblidar el seu ja icònic “Nascut entre Lleida i Tarragona”, una afirmació identitària que situa l’Espluga al mapa del rap estatal.

Un track-by-track que és pura orfebreria

Llengua Morta demostra ofici en cada vers. Des de l’exercici tècnic de “Derbi” (funk i rap sense tornada), fins a la sorprenent textura flamenca de “La Catalaníssima”. Però on realment ens han robat el cor és en les esquerdes emocionals: la fragilitat de “Rec de Bardina” (puro piano i melancolia) o el tancament introspectiu amb “Ying-Yang”, una peça lo-fi que ens recorda que per brillar cal haver habitat les ombres.

La gira: On els pots veure cremar l’escenari?

Si el disc pesa, el directe promet ser una catarsi. Llengua Morta ja ha anunciat les primeres dates i, honestament, jo no me’ls perdria si voleu dir “jo hi era” quan aquest grup exploti definitivament: