Les dades recents celebren el millor moment de la història pel que fa a taquilla i espectadors, però darrere la febre de les grans sales s’amaga una realitat de precarietat estructural i concentració d’oferta que demana una reflexió immediata.

El teatre a Catalunya viu el millor dels seus moments o, si més no, això és el que asseguren les xifres macroeconòmiques. Les dades publicades al setembre per la patronal teatral ADETCA confirmen un altre rècord històric: més de 4 milions d’espectadors a tot el territori català (amb més de 3,17 milions concentrats a les sales de Barcelona) i una recaptació que supera els 115 milions d’euros. Iniciatives com Cap Butaca Buida han demostrat que la ciutadania té ganes de consumir arts escèniques, i la presència de públic jove als patis de butaques és una realitat cada cop més patent.

Tanmateix, des d’una mirada analítica i compromesa amb la salut del nostre teixit cultural, la pregunta és obligada: més espectadors equivalen necessàriament a un millor ecosistema teatral?

La concentració de taquilla contra el teixit independent

Aquesta bonança de xifres amaga una profunda escletxa. Gran part d’aquestes dades de rècord s’expliquen pel comportament extraordinari de les grans sales comercials (Tívoli, Coliseum, Victòria, Goya o el Gran Teatre del Liceu), impulsades per grans musicals, reexhibicions d’èxits consolidats o la presència de cares populars de la televisió.

Mentre els grans teatres pengen el cartell de “sold out”, les sales de petit i mitjà format i els espais d’exhibició del territori (més enllà de l’àrea metropolitana) continuen fent malabars per mantenir ocupacions dignes i temporades sostenibles. La creació independent i la dramatúrgia contemporània s’enfronten a exhibicions cada cop més curtes —de vegades de poques setmanes— que amb prou feines permeten al boca-orella fer la seva feina abans de ser desallotjades per la pròxima novetat.

La qüestió de la llengua i l’autoria

Un altre punt crític es troba en l’oferta lingüística i la producció autòctona. Tot i que prop del 50% dels espectadors a Barcelona han triat produccions en català, el percentatge d’espectacles programats en la llengua pròpia amb prou feines frega el 41%. Cal posar en valor que gairebé el 60% dels muntatges exhibitats són de producció catalana, però l’assignatura pendent continua sent el suport real als autors emergents per garantir que el relleu generacional de la nostra dramatúrgia no quedi asfixiat per la necessitat d’omplir a qualsevol preu.

Una oportunitat que no podem desaprofitar

Seria irresponsable no celebrar que el teatre català tingui el favor del públic. Que la gent vulgui anar al teatre és una victòria col·lectiva enormement valuosa. Però les institucions i els gestors culturals no es poden acomodar en el triomfalisme de les xifres globals.

És el moment d’utilitzar aquest múscul de taquilla per redistribuir la riquesa del sector:

1. Garantir sous i condicions dignes per als creadors, tècnics i actors.

2. Promoure circuits de gira forts que portin les produccions per tot el territori català més enllà de Barcelona.

3. Protegir els espais de recerca i risc artístic, allà on no es busca el xou de masses sinó l’arrelament del llenguatge teatral.

Si no cuidem la base de la piràmide, l’èxit de la cúspide serà tan brillant com fugaç. Celebrem els rècords, sí, però continuem sent exigents amb la salut de la nostra cultura.

També pots veure recomanacions de musicals de teatre a “La Prestatgeria” de la Clara Subiràs.