Els grans concerts de comiat d’icones com La Gossa Sorda o La Fúmiga no només han estat una mirada nostàlgica al passat, sinó la confirmació d’un relleu generacional on les veus i els projectes de dones prenen el control absolut de l’escenari.

Durant dècades, l’anomenat “rock institucional” o la música festiva en valencià va estar marcadament masculinitzat dalt dels escenaris principals. Tot i que el públic era divers i intergeneracional, les alineacions dels grups de referència s’articulaven majoritàriament al voltant de frontmans masculins. Tanmateix, les dinàmiques de l’escena valenciana han experimentat una metamorfosi irreversible: el present i, sobretot, el futur de la nostra música s’escriu i se canta amb nom de dona.

Del suport a la primera línia de l’escenari

Aquesta transició no s’ha produït de la nit al dia, sinó que ha estat el resultat d’anys de picar pedra i de guanyar espais. En la darrera gira de La Gossa Sorda, la presència de músiques com Alba Terol (de Tito Pontet) i Anna Millo acompanyant la banda al llarg de tot el concert ja marcava una escletxa necessària i visualitzava un talent femení indispensable per entendre la potència del seu directe. Era el reconeixement d’una realitat: la qualitat i la solvència instrumental de les creadores valencianes reclamaven espai central.

El veritable punt d’inflexió es percep quan els grans col·lectius que s’acomiaden decideixen utilitzar el seu altaveu massiu per obrir pas al futur. Els recents concerts de comiat de La Fúmiga (els passats 30 i 31 d’octubre) n’han estat una prova incontestable. La banda d’Alzira no només va convidar a l’escenari veus de referència com Samantha Gilabert o formacions amb una potent línia capdavantera femenina com Malifeta, sinó que va cedir l’obertura de les seves gires finals a propostes emergents liderades per dones.

Un mosaic de propostes amb veu pròpia

Veure els escenaris de comiat d’un grup massiu oberts per artistes com Abril, Esther, Naina i La Xica no és un gest de quota; és la constatació d’un ecosistema ric, plural i ple de matisos sonors. Des del pop d’autor d’Esther fins a l’energia urbana, l’electrònica i les propostes festives de les noves generacions, aquestes artistes demostren que el relleu no solament està garantit, sinó que aporta una frescor i una diversitat temàtica que l’escena necessitava urgentment.

Aquestes creadores ja no demanen permís per actuar ni es limiten a cobrir la col·laboració puntual d’un senzill: lideren els seus propis projectes, componen, produeixen i connecten amb un públic jove que troba en elles nous referents directes.

Un camí sense retorn

El tancament d’etapes de bandes mítiques pot generar cert vertigen o nostàlgia, però la fotografia que ens deixen aquests darrers grans concerts és d’un optimisme absolut. La música en valencià ha deixat d’entendre la presència femenina com una excepció per convertir-la en el seu motor principal.

Si el passat d’aquesta escena va estar marcat per la resistència i les guitarres d’uns pocs, el present i el futur pertanyen a un moviment divers, plural i incontestablement femení. El relleu està a punt i sona millor que mai.

De la trinxera al ‘frontline’: l’ona de xoc que rebenta el panorama

Si algú pensava que aquest relleu femení s’anava a limitar al pop d’autor o a la delicadesa acústica, és que no ha parat l’orella al que s’està coent als escenaris valencians. El canvi de paradigma no demana permís ni demana taula: entra de cop i volta amb un so contundent, actitud de combat i una varietat de gèneres que van des de l’electrònica i el rap més corrosiu fins a la fusió de brass band i el rock d’estadi.

Ahir mateix semblava un miratge trobar formacions 100% integrades per dones dalt dels cartells de grans festivals, però projectes com Bèrnia han vingut a dinamitar tots els tòpics. Aquest octet integrat exclusivament per dones no només reivindica la varietat instrumental —creuant guitarres, secció de vents, sintetitzadors i electrònica— sinó que demostra una potència sonora i una posada en escena que no té res a envejar als grans caps de cartell històrics. Cançons com Amb el cor plenet o el seu recent cant a la pau Que parle la flor combinen la tendresa lírica amb un directe dinàmic que no deixa cap pati de butaques o pista de ball dempeus.

I si parlem de rebentar altaveus i esquemes, la figura de Jazzwoman és l’autèntic tanc d’assalt de la música urbana al País Valencià. Des dels seus inicis al col·lectiu Perkal o la banda Machete en Boca, la rapera d’Aldaia ha convertit el rap, el trap i el drum’n’bass en una arma de destrucció massiva contra el masclisme i els discursos d’odi. Amb rimes afilades com ganivets i una energia en directe que és pura combustió, la seva música no només fa poguejar a milers de joves, sinó que reclama un espai central per a les veus femenines en la cultura de carrer.

Aquestes propostes no estan soles. Es sumen a una trinxera creativa on conviuen la fusió pop-urbana de Colomet, la línia punyent de Malifeta o l’experimentació folk d’avantguarda de Sandra Monfort.

Ja no parlem d’obrir pas a les dones com una concessió ni d’omplir quotes de cartell per complir l’expedient. Parlem d’una generació d’artistes que estan signant els treballs més arriscats, contundents i necessaris del panorama actual. Qui no vulgui veure que la veritable revolució de la música en valencià porta nom de dona, és que s’ha quedat definitivament fora de la festa.