L’apoteosi de xifres i el bany de masses d’Oques Grasses a l’Estadi Olímpic no aconsegueixen amagar un espectacle que va pecar de megalomania, amb desajustos de so i un embolcall visual que va passar per sobre de la mateixa música. En definitiva, va ser l’autèntic “fruit del deliri” de la banda d’Osona.

Omplir quatre vegades consecutives l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona i mobilitzar més de 220.000 ànimes cantant en català és una fita històrica indiscutible. Té un mèrit sociocultural majúscul que no pot negar ningú. Tanmateix, quan la pols dels focs d’artifici s’assenta, el confetti es matisa i l’emoció col·lectiva fa un pas al costat, la tasca de la crítica musical és analitzar allò que realment va passar dalt de l’escenari. I la realitat és que el comiat definitiu d’Oques Grasses va deixar una sensació agredolça: la d’una banda de festa major amb aspiracions de producció estil Coldplay que no va acabar d’estar a l’altura de la seva pròpia llegenda.

Més artifici que substància sonora

En la seva obsessió per oferir un xou de dimensions monumentals, el conjunt d’Osona va caure en el parany de la saturació estètica. El desplegament de pantalles, visualment marejants, la pirotècnica constant, les pautes coreogràfiques i el vestuari semblaven dissenyats per tapar les escletxes d’un xou que de vegades se sentia artificial. En lloc de confiar en la força crua de les seves cançons (que en tenen un grapat de memorables), la producció va decidir escampar-ho tot d’un perfum tan intens que va acabar resultant empatxós.

Això es va traduir, a més, en una evident falta de volum i potència sonora en diversos sectors de l’estadi. Un concert d’aquestes dimensions exigeix un so contundent que t’atrapi el pit; en canvi, la barreja en directe va pecar de plana, desdibuixant la feina de la secció de vents, el cor i les cordes que acompanyaven el grup.

Un protagonisme desmesurat i l’absència de complicitats

Un altre dels punts més qüestionats d’aquesta ronda final va ser el disseny del lideratge a la pista. Des de la mateixa obertura amb Córrer pels camps des de l’escenari B, la figura de Josep Montero va monopolitzar absolutament el focus i el discurs (encara que va parlar ben poc entre cançons), relegant la resta de components de la banda a un paper de gairebé secundaris o músics d’acompanyament. Aquesta dinàmica va restar l’esperit de col·lectiu, el grup d’amics fent música sense embuts, que precisament va fer gran el grup en els seus inicis.

Sorprèn també que en una celebració d’aquesta magnitud (destinada a acomiadar 14 anys de trajectòria) el grup optés per zero col·laboracions a sobre de l’escenari. En una escena catalana hiperconnectada on les aliances són a l’ordre del dia, no comptar amb cap veu convidada (ni tan sols per interpretar temes cabdals com toca) va sonar a una decisió excessivament tancada en si mateixa.

Un repertori calculat pel ‘FOMO’

Pel que fa a la tria de cançons, l’espectacle es va estructurar clarament per a satisfer al públic arribat a partir del fenomen Fans del sol (2019), deixant gairebé en l’oblit els dos primers discos de la banda. Temes com Petar-ho, Sta guai, In the night o La gent que estimo van complir la seva funció d’unir milers de veus, però l’absència de picades d’ullet més profundes al seu repertori dels inicis va privar el concert d’aquell punt d’improvisació i gamberrisme que els caracteritzava.

Oques Grasses ara marxen per la porta gran de les xifres, però amb un espectacle de comiat on l’embolcall va brillar més que el contingut. Una comiat multitudinari, sí, però que en el terreny estrictament musical va deixar al descobert els límits d’un projecte que va voler volar massa alt sense revisar bé la potència dels seus motors.