A vegades, per començar de zero, s’ha de cremar tot el que s’ha construït abans. El Fran Delgado (conegut fins ara pel seu projecte L’Home Invent) ha decidit fer exactament això: tancar una etapa i renéixer com a Delgat. El resultat és un d’aquells discos que no busquen fer-te una abraçada, sinó que et donen una bufetada de realitat per treure’t de l’ensopiment digital.

A OnSortir TV ens encanten els artistes que s’arrisquen, i aquest “diari existencial” que publica amb Cases de la Música és, sens dubte, una de les apostes més honestes de l’any.

Fran Delgado s’allibera del passat i debuta amb un àlbum conceptual cru, irònic i profundament literari que retrata el col·lapse d’una generació dopada per les pantalles.

Aquest divendres arriba a totes les plataformes Gratis per deu euros, el primer treball de Delgat. No és un disc de pop convencional; és un artefacte sonor que neix d’una crisi personal per acabar fent una autòpsia a la societat actual. Després de perdre-ho tot “d’un dia per l’altre” quan finalment s’havia adaptat a ser un adult responsable, en Fran ha canalitzat aquesta frustració en nou cançons que són, en essència, pura veritat sense filtres.

De la desil·lusió a la redempció (prosaica)

L’àlbum funciona com una progressió emocional. Comença en la foscor de la desil·lusió individual i va creixent cap a una crítica punyent sobre el món que ens envolta: un món de gurus de pa sucat amb oli, solucions ràpides a cops de clic i un optimisme impostat que només amaga una ansietat generalitzada. Tot i això, el viatge no ens deixa al pou; acaba en una mena de redempció parcial, un perdó mundà necessari per seguir endavant.

Referents més enllà de les notes

El que fa que Delgat soni diferent és que les seves influències miren més als llibres que a les llistes d’èxits. L’univers de Gratis per deu euros respira l’atmosfera de noms com Palahniuk, Vonnegut o DeLillo. És literatura feta rock, amb una condició que en Fran es va imposar des del principi: ningú més podia intervenir en cap fase del procés. El resultat? El disc més honest possible, on cada so i cada silenci porten el seu segell personal.

Contra l’autoengany col·lectiu

Aquest disc no et regalarà frases motivadores per posar a Instagram. És, segons el propi artista, un “mirall incòmode”. Retrata una generació que sobreviu parlant a pantalles, consumint autoajuda barata i buscant dopamina fàcil mentre ignora el pes d’una rutina asfixiant. No és un disc optimista, però sí que és un disc clarificador. No et consola, però et deixa veure la realitat amb una lucidesa que s’agraeix.