Si el que busques és una descàrrega d’adrenalina que et faci despertar de la letargia de la rutina, Sandré són els teus millors aliats. Oblida’t del punk de manual; aquí hem vingut a suar, a col·lapsar i a riure’ns de la nostra pròpia ombra. Amb l’aliança de Calaverita Records, la banda barcelonina està a punt de publicar un dels discos més esperats de l’any.

Agafa aire (si pots), perquè t’expliquem per què “Pijama de fusta” serà el teu nou himne de resistència.

La banda barcelonina presenta el seu tercer avançament de ‘Paciencia Infinita’, un atac directe contra la rutina esgotadora i els “psicòpates que ens governen”.

Hi ha expressions catalanes que ho diuen tot amb molt poc, i Sandré ha rescatat una de les millors: el “Pijama de fusta”. Però no esperis una balada fúnebre; aquest nou single és un tret de post-punk esmolat que serveix com a tercer avançament del seu proper LP, Paciencia Infinita, que veurà la llum el 29 de maig.

Una oda al col·lapse quotidià

Després de sacsejar-nos amb “EMPATÍA NO” i “CABEÇA”, Sandré torna al català per retratar l’agonia de la vida moderna. La cançó és una radiografia del desgast sistemàtic: el bucle infinit de feina, rutina i cansament que ens deixa sense energia. Però no es queden en la queixa; apunten amunt, cap a les estructures de poder deshumanitzades que converteixen el món en un espai hostil. La conclusió de la banda és tan simple com devastadora: tot malament.

Un viatge sonor en dos actes (amb sorpresa final)

Musicalment, “Pijama de fusta” és un experiment fascinant. La primera part és pur Sandré: tensió rítmica, pujades, baixades i una energia nerviosa que recorda a bèsties com Shame o Amyl and the Sniffers.

Però a mitja cançó, el terra desapareix. L’estructura es dissol en un “purgatori sonor” ple de soroll i delays, creant una sensació de desorientació total. I per primera vegada en tota la seva discografia, el tema acaba amb un fade-out. Un final que no talla, sinó que suggereix una continuïtat eterna. Com la mateixa mort.

Pulvis et umbra sumus: El videoclip

Per a la part visual, s’han aliat amb Jordi Castells i Aitor Garay (responsables de clips de Za! o Nueva Vulcano). El resultat? Una peça mordaç on els quatre músics tornen de la tomba convertits en calaveres per tocar davant la mateixa Mort. Humor negre en estat pur per recordar-nos que, al final, tots som pols i ombra… però que podem ballar mentre hi arribem.

Si ets fan de la psicodèlia garatgera de Ty Segall o del risc dels Osees, corre a escoltar-los. Sandré no només fan música; fan que el col·lapse sigui, almenys, una mica més divertit.